|
El record
de les cassoles
La carta està plena de plats
apetitosos, el que ens fa
dubtar entre arrossos, fideos y plats que ens porten
el
record de les cassoles de sempre.
|
 |
|
|
MIQUEL SEN
Cada vegada és més difícil
trobar un restaurant en el Eixample que mantingui l'estructura dels antics
locals amb altell construits quan Barcelona creixia des de la plaça de la
Universitat cap amunt. El Suquet mereix respecte per haver mantingut
l'estructura, amb les seves bigues de fusta, i una decoració que, avui en
dia, és irrepetible.
Un esglaó que condueix a la part profunda i una escala que comunica amb
els menjadors del pis alt, acaben de donar consistencia a un clàssic que
evoca els copiosos esmorzars de forquilla que els maleïts cereals
americans ens han fet oblidar.
El senyor Alejandro Díaz s'ha fet càrrec, des de fa dos anys, d'aquest
establiment, i ho ha fet amb el bon criteri de mantenir una cuina catalana
propícia al pica-pica, omple de sugerencies que ens permeten sopar a
hores gairebé intempestives. En la meva redescubriment d'aquest Suquet,
he quedat somes a la màgia d'una carta plena de plats que resulten
apetitosos, una totalitat que fa dubtar entre el capítol d'arrossos i
fideos, amb negres i caldosos, els plats que són record de les cassoles
de sempre i els de major sustancia: entrecots, relloms i cabrits al forn.
Un apartat dedicat al bacallà en multitud de receptes, fins en suquet, dóna
idea que en aquesta casa apeteix de tot un poc, i aquest poc, molt nombrós.
Així han estat els meus primers, amb unes faves amb romesco
puntualitzades pel pernil amb el qual s'han saltellat, a les quals han
seguit unes cebas petitas arrebossades, que són una prova de foc, perquè
la senzillesa és sempre completja. Li queden molt bé al xef, com les mandonguilles amb sípia. El cabrit, que ha estat el plat
fort, era tendre com una criature i estava acompanyat de la seva
guarnició de verdures rostides, amb els alls en 'camisa', que conviden al
tinto amb cos, a un Onix del Priorat, del Priorat estricte, el de
Gratallops, les dues Vilellas i la resta de pobles del nucli dur. Les
postres també són molts i van des del music fins el flan de la casa.
Guia de l'oci Nº 1223 /
2001. |
|
|
MIQUEL SEN
Situat en el cor del
Eixample, L'El suquet respon a l'estructura típica de les cases de menjar
de Barcelona. Una petita barra, un menjador a dos nivells i un altell que
dóna accés al menjador privat definin un ambient tradicional,
potenciat per la decoració, rica en ceràmica popular.
Alejandro Díaz, propietari d'aquest el suquet, ha sabut dur a la carta el
receptari tradicional que tan bé quadra amb el ambiente. Emparant-se en
l'habilitat culinari de un xef que sap com es cuina en
cassola de fang, en El Suquet preparen una àmplia carta en la qual no faltan
esqueixadas, fideos rossos amb cloïsses, arròs caldós, cazuelitas
de mar i muntanya, amb pollastre, conill, butifarra i rovellons, el suquet
que ha donat fama i nom a l'establecimiento o el bacallà cuinat a la
llauna, braseado amb cigrons, o en samfaina.
Una oferta de cassoles de tanta varietat no deu oblidar-se. D'aquí que
els la sugirea ocupin plaça en aquest Suquet, per passar seguidament a un
banquet que planteja dues possibilitats: una, demanar el menú gastronòmic,
important pica-pica de deu plats al preu increïble de 2.250 ptes; una
altra seria demanar el menú calçotada, cas que vostès siguin aficionats
als cañçots arrebossats, la salsa romesco i les cassoles dels reis del
corral en companya de bolets. Una última, l'escollida per aquest
cronista, consisteix a elegir aquelles cassoles que ens duran fins El
Suquet.
La primera va anar de bacallà ajoarriero. Un plat notable que em recordó
altres que havia menjat en companyia d'Unzué, que va ser porter del Barça
i ho és del Sevilla. Després d'aquest magnífic plat, vaig demanar altra
cassola, amb peus de porc farcits, solucionats segons esquemes del
parisenc Piet de Cochon, però enriquits amb una bona picada catalana. Les
postres responan al mateix criteri de bona cuina casolana, amb un pastís
de formatge fresc que aconsello.
El local té un ambient tradicional, potenciat per una decoració rica en
peces de ceràmica popular.
Guia de l'Oci Nº 941 / 1995. |
|
